Què és la copa del món?

Fa molt poc que hem tornat del campionat del món d’orientació a Japó i a alguns orientadors se’ls fa estrany que estiguem parlant ara de la final de la copa del món, oi? La copa del món i el campionat del món no són la mateixa cosa, tot i que la copa del món engloba dintre del seu calendari al campionat del món. M’explico… El format actual de la copa del món d’orientació consta de tres rondes. La primera es va disputar a Anglaterra a començaments de Maig, la segona va coincidir amb els Campionats del món a Japó i la tercera ha tingut lloc del 3 al 9 d’octubre a Itàlia. Els participants sumen punts a les tres proves (sempre i quan acabin dintre dels 40 primers classificats d’una final) i la suma de punts estableix la classificació de la copa del món de cada any.

Els components de la selecció espanyola que ens hem desplaçat a Itàlia per a participar en la ronda final hem estat: Javier Gomez (capità de l’equip), Roger Casal, Fernando Soriano (debutant), Esmeralda Ruiz (també debutant amb la selecció civil), Esther Gil Brotons i Annabel F. Valledor. Com a tècnic i entrenador ha vingut en Per Sterner. 

Foto: L’equip al complert.

A diferència del viatge a Japó, aquest cop la selecció espanyola va arribar a Itàlia amb només un parell de dies d’antelació abans del campionat; el temps suficient per a fer un parell d’entrenaments suaus en els mapes model i prou. Aquesta ha estat la tònica general per a la resta de nacions participants, amb l’excepció, potser, dels corredors italians.

Allotjament de luxe

Aquest cop no ens ho podíem creure !! Un apartament de 4 habitacions, bany, cuina, llar de foc i balcó amb vistes al bosc, situat dintre del mapa del model event de llarga i relleus (Monte Livata). Simplement, flipàvem!!!

 
Foto: Esmeralda, encarregada de fer el foc cada dia.

La mitja distància 

Aquesta competició començà amb la prova de distància mitja. Tant la classificatòria com la final van ser disputades en el mateix dia. El terreny era molt semblant a molts dels terrenys que tenim a Catalunya: combinació de zones de bosc d’alzina amb terrasses de pastura, i molt detall de murs de pedra i talussos. Les classificatòries es van disputar amb nerviosisme general, molts corredors van fallar punts relativament fàcils, potser desconcentrats per la gran quantitat d’informació de vegetació que presentava el mapa. 

A la final ens vam classificar Esther, Javi i jo. La classificació de Javi ens va fer molta il·lusió a tots, ja que ell a Japó havia estat molt a prop de classificar-se a una final i s’havia quedat fora pels pèls. No obstant, les impressions desprès de córrer aquesta final no van ser gaire bones per a cap dels tres. Esperàvem més de nosaltres mateixos. Cadascú va fer errors importants, jo el més gran de tots. Una pèrdua de contacte amb el mapa, un error en paral·lel i apa! resituar-se toca.  Està clar  que estava corrent més ràpid del que podia per a llegir el mapa. Vaig perdre 11 minuts amb la tonteria i vaig decidir seguir la cursa però només trotant i reservant-me per la resta d’events de la setmana. Em va fer molta ràbia aquest error, perquè el terreny era per a nosaltres; era Catalunya amb més detall de vegetació del què estem acostumats i prou.

Podeu mirar com era el mapa i el recorregut de dones a:

http://www.wcup2005final.info/women_middle_big.jpg

En homes el podi va estar format per Michael Mamleev (Rússia), seguit per Mats Haldin (Finlàndia) i l’actual campió del món Thierry Gueorgiou (França). En categoria femenina, Vroni-Konig Salmi (Suissa) es va imposar a Simone Nigli-Luder (Suissa) i Marianne Andersen (Noruega).

La prova sprint

El model event de sprint va tenir lloc al petit poble de Jenne. L’organització ens va portar amb autocar i allà ens van rebre els nens de l’escola local. Ens tenien preparada una actuació de cant de l’himne Italià, unes bossetes amb pastissets típics de la zona i unes banderes de cadascuna de les nacions participants fetes per ells a l’escola. Vam aprofitar el moment per fer-nos unes fotos amb els nens i…. les risotades va venir quan ens vam donar compte que l’equip espanyol tenia quasi la mateixa alçada que els nens !!

Els carrerons de Jenne ja ens van advertir de quin tipus d’orientació hauríem de fer en la classificatòria de la prova sprint aquella mateixa tarda. La classificatòria va tenir lloc al poble de Subiaco i va combinar trams de bosc en baixada, amb detalls de roca complicats de llegir, i trams de poble amb carrerons, escales i tunels. En general aquesta cursa no permetia córrer a alta velocitat, excepte en zones molt concretes. Foto: Vista de Subiaco. Es pot apreciar la zona d’arribada a la base del castell.

Roger, Esther i jo vam passar a la final, tot i que tots tres havíem perdut bastants segons en la zona de bosc. Pel que sembla, molta gent va fer errors en aquells trams, especialment en el primer control. La meva impressió del primer control és arribar allà, ja havent fallat el punt d’atac i trobar-me corredores que havien sortit fins a 3 minuts abans que jo, totes pul·lulant per la zona intentant entendre la disposició de roques. No crec que hi hagués res estrany amb el mapa, possiblement ens costava l’escala 1:4000 en un bosc de baixa visibilitat?

Foto: Detall d’un carreró

La final va tenir lloc un dia més tard, aquest cop en un altre poble, Cervara de Roma. Un poble suspès d’un penya-segat.

 

Foto: Cervara de Roma

 

Com que valen més dues imatges que mil paraules, valdria la pena que miréssiu el vídeo que Thierry Georgiou ha filmat corrent pels carrerons del poble (un cop acabat el campionat). Es diu Follow me in Cervara i el podeu trobar a la seva pagina web:

http://www.tero.fr

Bé, doncs aquest va ser el panorama de la segona part de la cursa, la qual estava precedida per una zona de bosc completament en baixada. Molts corredors vam haver de parar vàries vegades a la cursa per tal d’entendre a quin carreró, túnel o escaleta estàvem. Esther i Roger van acabar la seva cursa en 18ª posició i jo en 21ª. Tots tres consentíssims pel resultat i deixant enrera a grans figures de l’orientació mundial. Per cert, tots els resultats els podeu consultar a:

http://www.wcup2005final.info/LWMapse.htm

Ara bé, jo he d’admetre que alguns trams de la cursa els vaig realitzar en tren. No perquè volgués, sinó perquè em van atrapar una noia txeca i una italiana que ja venien compinxades des del bosc i les tres vam atrapar a una francesa. Era impossible deslligar-se unes de les altres en els petits carrerons de Cervara, on la major part del temps ens havíem d’anar parant per analitzar el mapa. Va ser divertit, si més no… Els suïssos Simone Nigli-Luder i Daniel Hubman van ser els guanyadors d’aquesta prova en dones i homes, respectivament.

Fotos : Roger amb els resultats. Esther i Annabel amb els resultats.

La distància llarga

Foto: Annabel entrant a meta en la prova de llarga distància.

Ara tornem a Monte Livata, un centre d’esquí a l’hivern. L’entorn em recordava Urbassa o Entzia, però el detall de roca era menys complicat que en aquests mapes del país basc. Les fagedes eren molt ràpides per córrer. Era un goig!

En aquesta prova no hi va haver classificatòries, sinó una sola final directa. Jo vaig córrer de menys a més i vaig controlar en tot moment la meva orientació. Una cursa neta que em va portar a una bona classificació en la meva disciplina favorita. Ara, analitzant els parcials, crec que hauria d’haver començat a pujar el ritme un pèl més d’hora en la cursa, ja que vaig arribar amb moltes forces a la part final de la mateixa. Potser era la por a perdre contacte amb el mapa de nou? De totes maneres, no em queixo. Les sensacions van ser molt bones i la posició en la classificació (26ª) m’enorgulleix. Esther també va tenir una molt bona cursa, acabant en la 21ª posició. Totes dues batíem el nostre record personal de classificació en una prova de copa del món de llarga distància.

Roger només va córrer un bucle, no va voler forçar més la màquina ara que està recuperant-se d’una convalescència tan llarga. Esmeralda va córrer bé i Javi i Fernando no van tenir el seu millor dia. De fet Javi començava a incubar un bon refredat.

En nois, la cursa la va guanyar el danès Chris Terkelsen, recuperat d’un síndrome de sobreentrenament que el va mantenir apartat de la competició internacional durant dos temporades. Al creuar la línia de meta i saber-se guanyador, el danès va “emetre” un crit tan llarg i impressionant que ens va deixar els pèls de punta a tots. El francès François Gonon es va emportar la medalla d’argent. Impressionant també com França s’instal·la en la cúspide de l’orientació mundial! I en tercera posició, el suís Marc Lauenstein. Marc va rebre tot tipus de comentaris a favor i en contra de la seva medalla d’argent en els passats mundials a Japó. Durant la seva cursa a Japó, Marc es va beneficiar de ser atrapat pel rus Kramov, el guanyador de la prova. Com que el traçat no contenia papallones, els dos corredors es van mantenir junts gran part del recorregut. El gran nombre de trens que es van  formar a la final de llarga a Japó va ser motiu de protesta escrita per part del seleccionador suec i va portar a molta discussió sobre el sistema de traçats i l’ètica del seguiment en l’esport de l’orientació. Bé, tornant a Itàlia, Marc Lauenstein es va emocionar molt i va plorar aquesta medalla de bronze que li permetia demostrar que si havia arribat al podi d’una competició de copa del món no era degut al seguiment d’un altre atleta, sinó al seu mèrit propi.

En noies, la victòria se la va emportar …. ¿?? Com no? Simone, seguida de Anne Margrethe Hausken (Noruega) i Vroni Konig-Salmi (Suissa).

Els relleus

Desprès d’un dia de descans per reposar forces i fer una curta visita a Roma, la jornada de relleus ens va sorprendre amb molta boira a Monte Livata. Aquest cop tant noies com nois teníem equip sencer. Per mi, era la primera vegada que competia en relleus en prova de copa del món, així que em feia moltíssima il·lusió.

 

Foto: Esther a la sortida dels relleus.

Esther va fer una primera posta brillant. Tot i córrer pràcticament sola durant quasi tota la cursa (hi havia molta dispersió de controls entre els diferents corredors de cada posta), Esther va entrar a meta en 7ª posició, davant de Noruega, Regne Unit i Txèquia entre altres. Jo vaig fer la segona posta i un petit error en el segon control va fer que perdés dues posicions en la classificació general. Esmeralda va mantenir la posició i va fer que el nostre equip entrés en 9ª posició, per davant de la nació local, Itàlia, entre altres. 

Els nostres nois es van veure implicats en un incident durant la cursa. En la primera posta, Javi va veure com la segona rellevista de l’equip femení francès s’accidentava. Amelie semblava que estava ferida greu i tant Javi com un component de l’equip irlandès van decidir sacrificar la seva actuació en auxili d’Amelie. El corredor irlandès es va dirigir fins a la meta per avisar sobre l’accident, i Javi es va quedar amb la corredora francesa fins que va arribar l’ambulància. Javi desprès va prosseguir a finalitzar el seu relleu i la resta de l’equip va córrer les seves respectives postes sense oportunitats de lluitar per cap posició en general, sinó simplement per a gaudir d’una bona orientació en un paratge preciós.

Els suïssos van guanyar el relleu tant en homes com en dones. Està clar que aquests terrenys els anaven com anell al dit. En segona posició en homes França, seguida del segon equip suís. En noies, segones les noruegues, seguides de Finlàndia.

Annabel F. Valledor